Tenim en curs l’obra d’una casa d’obra nova entre mitgeres al centre de Granollers.
Aquest nou habitatge de 290 metres quadrats construïts s’organitza a partir d’un basament tectònic que acollirà l’aparcament i cambres tècniques en planta baixa, i al damunt de 3 plantes més d’habitatge que acolliran les zones d’estar i dormitoris.
Aquest volum superior s’està construint a partir de tecnologia de construcció en sec. És a dir, amb bigues i pilars d’acer que es combinen amb panells de fusta contra laminada CLT.
La casa Casernes ha estat premiada dins la la 1a edició de la Mostra d’Arquitectura del Garraf i l’Alt Penedès convocada per la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Una mostra amb l’objectiu de posar en valor la feina dels arquitectes i difondre l’arquitectura més rellevant del territori.
Segons notes del jurat,Casernes “es considera un treball especialment curós i enfocat a potenciar la il·luminació i ventilació naturals en un tipus edificatori –la casa de cos- especialment condicionat per la seva forma, proporció i distribució tradicionals”.
La mostra també ha seleccionat dins el seu recull la casa Lluna; on “El jurat aprecia la capacitat de millora i transformació d’aquest edifici a partir d’una operació parcial i aparentment simple. Aquesta transformació, recolzada en la modificació de recorreguts i entrades de llum, aconsegueix canviar la percepció de l’espai interior amb criteris d’espai exterior, fet que proporciona ambients útils per la seva funció i suggeridors de noves relacions interiors i lectures impensables amb la configuració precedent”.
Ampliar un pati, buidant-lo d’elements construïts afegits.
Obrir portes, estirar finestres i transformar forjats en gelosies.
Dins un casal de doble cos de l’any 1850, la intervenció proposada s’ha basat en recuperar un pati i incloure’l com una de les estances bàsiques de la casa, com una habitació a l’aire lliure que per les seves dimensions s’assimila a la resta de les cambres de la casa.
Una actuació amb l’objectiu de desdibuixar els límits entre interior i exterior, per gaudir del caràcter domèstic del pati i transformar l’espai interior a partir de la llum guanyada.
L’edifici de “La Galera” va ser construït el 1856 i ocupa una illa sencera de l’eixample Gumà de Vilanova i la Geltrú, el primer gran creixement urbà al voltant del casc antic dels dos nuclis originaris de la ciutat. A tocar de la plaça de la Vila i de la Rambla Principal, aquest edifici singular va ser promogut per Joan Samà. Un indiano enriquit a l’Havana, el qual va poder acumular un important patrimoni immobiliari a Vilanova, com aquest bloc d’habitatges que ha estat conegut per acollir durant dècades una caserna de Guàrdia Civil, però també per allotjar en altres temporades locals socials i entitats culturals.
Respecte a la seva definició arquitectònica, aquest edifici té com a característica més singular que els seus murs interiors portants es van executar com una seqüència d’arcs a cada una de les seves tres plantes principals.
La Galera descriu doncs, una infraestructura estructural absolutament
atípica per un edifici plurifamiliar construït a mitjans del segle XIX, on a part d’una façana perimetral portant,
s’alcen dos murs longitudinals de 3 alçades conformant un gran sistema d’arcs.
La
nostra proposta ha consistit en fer visibles aquests murs composats per
arcs, convertint-los en els protagonistes de la casa, i donant-los valor com a
seqüència estructural.
L’habitatge d’una superfície aproximada de 125 m2, tenia una distribució amb múltiples divisòries ortogonals que amagaven qualsevol indici que denotés la presència dels arcs portants.
La nova distribució ha apostat
per un canvi radical d’organització, col·locant la cuina a l’entrada de la casa
i buidant els llindars dels arcs, dotant aquests de representativitat i composant
un nou espai diàfan d’estar i cuina que ha desdibuixat la morfologia d’espais existent.
Per altra banda, la proposta proposa
peces de mobiliari a diferents punts de la casa. Mobles negres que repeteixen
el mateix llenguatge formal i materialitat, apostant per generar un contrast
marcat amb l’existent, denotant la seva naturalesa efímera front del sistema
estructural.
Finalment, el projecte ha introduït una geometria aleatòria, una motllura al fals sostre que uneix les diferents intervencions. Una motllura que intenta trencar la rigidesa originària de la retícula d’envans ortogonals i de la seqüència d’arcs. Quelcom més arbitrari i disruptiu dins un entramat canònic.
La reforma d’aquest habitatge de l’eixample de Barcelona focalitza la seva actuació a la bisectriu de les dues geometries que defineixen el xamfrà dels carrers Provença i Bailèn. En aquest centre, la nova cuina ha re definit la relació de les estances de la casa, apostant per una relació més franca entre les peces obertes a carrer i les habitacions interiors.
El filtre proposat per a separar la cuina del rebedor, singularitza els espais, prenent colors i especejaments que enllacen el mobiliari projectat amb les pre-existències.
Des de la bisectriu, la intervenció es difumina i es va desfent el color de les peces del paviment, fent molt menys evident l’actuació sobre l’existent.
Al sostre, les geometries de les noves estances es confonen amb les antigues motllures dels espai modificats. Estructura vista, caixons nous i motllures es vinculen, tot formant una capa que enllaça l’habitatge amb les traces del passat.
Aquests dibuixos de l’Andreu Meixide, il·lustren l’inici d’un nou projecte! Fa unes setmanes que treballem en la proposta d’una casa aïllada a Barberà del Vallès que farem en col·laboració amb l’Andreu i la Bet Cases. Un habitatge que comença a prendre forma, fragmentant-se en tres volums senzills i sumant espais acotats.
Un dels pisos resultant de la reforma de l’àtic de Josep Bertrand, tenia una escala amb barana de forja que comunicava l’àtic i el sobreàtic. Malgrat no hem pogut mantenir tot el desenvolupament d’aquesta escala, n’ hem conservat un tram que es macla amb una nova escala més lleugera. Aquesta es recolza sobre un parament amb portes reciclades de secció ondulada que hem recuperat i lacat de color blanc.
La casa de Martinet ja està acabada, només hi falten els porticons de fusta per a les finestres. Aquest detall de la casa el vam fotografiar fa unes setmanes i ara esperem amb ganes tancar les visites d’obra amb un bon arròs de muntanya a Cal Basté.
Hi ha encàrrecs que et fan descobrir llocs o arquitectures sorprenents, aquest sens dubte n’és un d’ells. L’edifici Hotel Cap sa Sal, inicialment propietat del Dr. Andreu, situat al municipi de Begur, va ser un dels establiments més emblemàtics de la Costa Brava. L’arquitecte Josep Maria Bosch i Aymerich projectà i construí un edifici insígnia per l’explosió de la indústria del turisme dels anys 60.
Les seves grans dimensions el convertiren en un dels hotels més complerts del Mediterrani. Les 230 habitacions, els 6 restaurants, els 4 bars, les piscines, la discoteca, la sala de festes, l’embarcador i els més de 400 treballadors, van fer que l’hotel funcionés com un petit poble.
Entre els anys 1963 i 1979, aquest servia per albergar alta burgesia europea que començava massivament a venir a la costa catalana. Durant els seus 16 anys de vida, l’establiment va acollir a diverses personalitats de fama internacional. La seva imatge i el seu renom li van permetre ser escenari de rodatge de pel·lícules de l’època. Tot i així en els mesos d’hivern l’Hotel estava majoritàriament desocupat, i al 1971 l’Hotel va ser venut a un conjunt d’empresaris que van intentar recuperar el prestigi inicialment adquirit.
L’any 1979 l’Hotel va haver de tancar i aquest va patir un constant procés de degradació, tant a nivell constructiu com a nivell d’ús. Abans però es va intentar sense èxit que se li adjudiqués la ubicació del Casino de la Costa Brava, que més tard s’adjudicà a Peralada i a Lloret. Aquest fet hagués suposat la conservació de l’estructura hotelera. Al no ser així l’edifici es va anar transformant en un edifici d’apartaments que s’anà ocupant progressivament. Malgrat això també es podria dir que aquest, és un edifici amb un alt cost de manteniment. La seva ubicació fa que estigui exposat a una forta erosió climatològica, a una humitat relativa elevada i a forts vents canviants. Les seves grans dimensions i el fet que només un 50% de la seva superfície funcioni com apartaments dificulta la bona conservació de l’edifici.
A l’any 1999 es va realitzar una modificació del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, per tal de reconvertir l’ús hoteler a ús residencial. L’objectiu del Planejament era determinar el nivell d’habitabilitat objectiva dels apartaments de l’edifici. També s’inicià un pla per realitzar diferents tasques de conservació d’espais malmesos. Tot i així però, actualment hi ha molts espais que abans formaven part dels elements de servei i d’espais comuns de l’hotel que estan en desús, i molts espais qualificats d’habitatges que mai han arribat a complir la seva funció. Aquest fet fa que s’hagin anat deteriorant progressivament en el temps.
És aquí on nosaltres, conjuntament amb la arquitecta Elisabet Cases hem començat a elaborar una reordenació d’usos que es transformarà en una nova Modificació de Pla, amb l’objectiu d’adaptar-se d’una manera més acurada a les característiques de l’edifici i a l’ús quotidià que se’n fa en l’actualitat.
