La casa Valls-Feliu dins de les obres que agrupa l’anuari de la revista Quaderns, el seu darrer número.
La casa Valls-Feliu dins de les obres que agrupa l’anuari de la revista Quaderns, el seu darrer número.
Les cases de Cos, són cases entre mitgeres d’uns 4 metres d’amplada i una llargada variable. Entre els anys 2006 i 2010 vam treballar en la reforma de 3 cases de 4×18 i una de 4×15 metres. La proporció estreta de la seves plantes va provocar que una sèrie de problemes se’ns repetissin a cada un dels projectes, sempre relacionats amb la privacitat, la ventilació i la il·luminació de les diferents estances de la casa.
El carrer i la casa. A aquests habitatges sempre hi ha una estança que es relaciona amb el carrer. El primer espai que trobarem a l’entrar a la casa planteja el primer dubte, quin ús cal que tingui aquest espai ? com ens hem de vincular amb el carrer?
Si heu viscut en ciutats petites o pobles, sabreu que abans, a l’estiu, els nostres avis treien les cadires al carrer i xerraven amb els veïns quan queia la nit, després de sopar. Actualment, la privacitat es troba summament exagerada i aquestes situacions ens semblen inversemblants. Per tant, pensar que una habitació enganxada al carrer pot relacionar-se d’una manera franca amb les voreres dels carrers, és igualment inversemblant. Vam pensar doncs, que teníem dues opcions; plantejar que el primer espai fos un magatzem que resguardés la pudor dels seus habitants,… o bé, donar a aquest espai un ús on la privacitat no fos un punt determinant.
I si entrem a la casa per la cuina? … En la major part d’aquestes cases, relacionar el rebedor amb la cuina, ens ha permès donar molta vida al inici del recorregut per la vivenda. Una cuina oberta a l’entrada, ens escurça els recorreguts fins el centre de la casa, fins a l’escala, i ens habita la vinculació amb el carrer. En certa manera obrim les finestres, traiem les cadires al carrer i xerrem amb els veïns.
Els patis interiors. La segona virtut “d’ubicar la cuina al carrer” és que hem eliminat les cuines que antigament es situaven als patis interiors d’illa; en un espai interessant que feia de transició entre el pati i la casa, però que limitava la il·luminació i ventilació de les sales. Així doncs, en aquest cas, apostem per guanyar salubritat i una relació franca amb grans finestrals de la sala i el jardí, però perdem certa riquesa espaial i tradició, o perdem idees per singularitzar la sala, aprofitant elements existents.
Una relació vertical. El centre de la casa, ha estat sempre el tercer punt clau a resoldre en aquestes antigues cases. El punt on es troben les escales i on sempre hem apostat per obrir la casa cap a la coberta, per mitjà de patis o lluernes que impregnessin de llum tots els graons, o a espais vinculats a les escales.Sales de jocs, zones d’estudi, sales d’estar que malgrat no tenen una relació directe amb l’exterior, gaudeixen d’una llum natural excel·lent i d’una gran calidesa i confort. Aquestes cases estretes, es basen doncs en un pou de llum central, on algunes escales fosques amb certa nobles amagada, reben de bon grat que foradem la coberta.
Nota: El projecte de la casa Argemí va ser realitzat conjuntament amb Javi Ortega (www.72dpi.net) i el projecte de la casa Ruiz amb Germinal Maymó, i Marc Estrugo (www.aaaid.net)
Afegim al blog algunes fotos que anem rebent de la reforma dels habitatges del carrer Josep Bertrand de Barcelona, del fotògraf Filippo Poli.
Aquesta darrera setmana, les cases de santa coloma han estat publicades per diferents llocs web i blogs d’arqutiectura com; europaconcorsi, hic arquitectura, arqa i designboom. Tots els links de les nostres publicacions els podeu trobar a la pestanya de mèrits del nostre web.
El projecte de l’habitage Samsó ha sortit publicat al blog d’arquitectura afasia; link!!!
… i hem aprofitat per actualitzar-ne la informació gràfica.
Prenent exemple del lloc web del dissenyador gràfic Enric Jardí (clika el link), hem decidit publicar al nostre blog, alguns “fiascos” laborals. És a dir, feines que hem començat, i que per algun motiu o altre no s’han acabat realitzant. El primer gran fiasco que podem destacar, és el projecte per a la construcció de 38 habitatges al poble d’Andorra de la província de Teruel, fruït d’un concurs convocat per l’empresa pública “Suelo y vivienda de Aragón”.
La proposta que vam presentar els arquitectes; Astarté Núñez, Jokin Lorente i Oriol Vañó, va resultar guanyadora d’aquest concurs d’idees de l’any 2009, i posteriorment en vam desenvolupar el projecte bàsic i executiu. Però, la crisi econòmica, va impedir que la empresa pública aragonesa, tirés endavant la construcció dels dos edificis que vam idear. El conjunt proposat tenia una superfície construïda total de 5700 m², amb habitatges de 2, 3 i 4 dormitoris amb aparcaments i trasters.
2 blocs de vivendes que s’adaptaven a la topografia del terreny existent, esglaonant-se lleugerament,i utilitzant un llenguatge vernacular per lligar-se de la mateixa manera al poble, a les seves construccions i al territori.
Hem format un equip amb els arquitectes Anna Garcia i Francesc Llabrés, per pensar un sistema de cases modulars a mida, és a dir, habitatges formats a partir de la suma d’espais o mòduls. L’objectiu; que els clients triïn i remenin cada un dels espais que necessiten d’un patró inicial, per acabar formant cases singulars a partir de les seves eleccions.
Fa tres mesos, vaig tenir la oportunitat de visitar un dels museus que més m’ha captivat. El museu de Louisiana es troba al nord de la ciutat de Copenhague, seguint la carretera de la costa on per casualitat ens vam trobar una altra joia arquitectònica; una gasolinera d’Arne Jacobsen. L’edifici s’ubica davant del mar, abraçant entre les seves dues ales un prat obert al mar i al paisatge on s’hi exposen diferents escultures. El museu està format per quatre zones diferenciades, construïdes per un mateix equip d’arquitectes que amb el pas dels anys van incorporar llenguatges heterogenis en les successives addicions a l’edifici. Ho van fer, però, d’una manera tranquil·la i continua, sense que aquests creixements es contradiguessin entre ells.
Una antiga casa colonial per on s’accedeix actualment al museu, dóna pas a les ales sud i nord de l’edifici, dissenyades els anys 1958 i 1982 per Jorgen Bo i Wilhelm Wohlert. Dues parts de l’edifici que es van unir l’any 1992 quan es va construir l’ala est, un sala d’exposicions totalment soterrada que permet realitzar un recorregut circular a través de totes les sales del museu, i manté intacte el prat d’escultures abocat al mar. Sorprèn, que un mateix equip d’arquitectes, hagi desenvolupat i annexionat, projectes amb llenguatges tant dispars, però la elegància amb que han dissenyat cada racó i la manera com han unit les parts amb diferents llenguatges, el converteixen en una gran obra.
En definitiva; art, arquitectura i paisatge; perfecta combinació per un dia plujós.
El nostre amic Andreu Meixide amb aquest vídeo que ha preparat, dóna una visió diferent sobre les cases de Santa Coloma. Ens agrada veure els habitatges que hem projectat construïts, però encara més quan són transformats per els seus habitants. Un recorregut divertit dels nens de les cases a través dels seus espais.
El dissabte passat vam poder gaudir d’un dia al paller de Martinet que hem rehabilitat. Creiem que hem complert amb el nostre objectiu; la casa segueix mantenint el caràcter de l’antiga edificació que ens vam trobar, malgrat el seu nou ús, i s’adapta al poble sense desentonar-hi. Afegim fotos de la casa al web i una petita mostra al blog. Moltes gràcies Oriol i Núria!